2 de febrer del 2012

Una terra solitària - Bel Olid


El llibre que presento avui Una terra solitària de l'escriptora Bel Olid és una novel·la que alguns han valorat com una combinació que conté ruptura i tradició i que fa un retrat de la immigració andalusa.
És un llibre que m'ha agradat molt degut al registre que utilitza l'escriptora i a la manera com va donant forma a aquestres tres vides lligades entre les protagonistes.

Algunes frases que m'han agradat són:

"Quan fem l'amor però vull follar. Quan dic si us plau però vull cridar. Quan no dic res però de tant mossegar-me la llengua em sembla que em sagnarà. Quan se m'eriça la pell perquè recordo els moments en què he estat jo, jo de veritat, sense voler ser ningú més. La major part del temps em miro al mirall i no em reconec."

"Jo sóc la gran, jo hauria de saber on anem, jo hauria de mirar-te als ulls i dir-te que ho tinc tot controlat. Però com podria, si totes dues sabem que anirem fins allà on tu vulguis arribar?"

"Ara mateix, mirant-te de reüll amb el mar al fons, portant-te cap a la sorpresa que fa setmanes que t'estic preparant, trobo que som la viva imatge de la felicitat. Aquesta mitja hora de camí és, per mi, l'eternitat més eterna, el moment en què m'agradaria resumir la meva vida. El que m'enduria a una illa deserta o el que demanaria als reis si no fes tants anys que vaig descobrir que són els pares."

"Tanco el diari, vinc a fer-te un petó, arrenco fulles seques, cantussejo jo també, al teu costat. I penso que cada dia hi ha més moments en què em sembla que torno a ser jo."

"En Ricard em demanaria si t'estimo de veritat, si de veritat en tinc prou. La Júlia em recomanaria que em busqués un amant. I tu, que potser notes tot això que penso, et gires cap a mi, em somrius un moment i poses el cap a la meva falda per continuar mirant la pel·lícula una mica més a prop. I esborres tots els dubtes; ara mateix, no voldria ser en cap altre lloc."

"En Ricard em diu que vigili, la Júlia m'avisa que voldrà tots els detalls de com continua la història..."

"Un moment penso si no seria millor llevar-me, obrir la porta de l'estudi, asseure'm a la teva falda, parlar-ne, cridar-te, plorar. Però jo sóc forta i no faig aquestes coses."

"En els últims tres anys ha arribat a estimar-se aquesta terra, s'ha acostumat a fer escudella i carn d'olla, ha après a defensar-se en català. Però d'alguna manera, molt al fons de l'ànima, li sap greu saber que els seus fills són xarnegos, que no seran mai catalans de veritat. I que a la seva terra no els espera res, ni hi sabrien encaixar del tot, tampoc. Són fills de la postguerra, fills de la gana, fills desarrelats."

"Una de les coses més importants que vaig aprendre en aquella època és que l'amor no és un bé escàs, i el desig encara menys, però el temps sí."

"Tu també vols veure aquest racó de món que va ser dels meus besavis i ara és meu, la terra en què arrelen els records que no tinc i que m'invento per donar sentit al que no sé si va ser."

"La felicitat, segurament, és un vespre d'estiu amb brisa suau, remor de mar, tu ballant per la cuina abans que et pesqui per besar-te i t'embruti els cabells de farina."

26 de gener del 2012

Noches blancas de París i Todos los sueños del mundo - Theresa Révay

Noches blancas de París i Todo los sueños del mundo són els dos llibres que formen la saga de Theresa Révay amb temàtica històrica/romàntica.
Vaig llegir-los ja fa un temps però el record que en tinc, encara és molt bonic. El primer, parla sobretot d'una història d'amor apassionada marcada per una Europa al abisme del totalitarisme durant els anys 20 fins als 50. El segon, transcòrrer durant la Segona Guerra Mundial i serà la continuació de la vida dels personatges.


Algunes cites que en destaco són:

“Siempre había concedido importancia a las primeras impresiones. Se dice de ellas que no engañan, y como era alguien instintivo le gustaba creer en el ardor de la primera mirada, cuando todavía permanece desprovista de cualquier artificio o cálculo, marcada por la curiosidad y a veces por la inquietud, ese instante en que la mirada del tímido se parece a la del aventurero y se apropia de la persona o del paisaje que se ofrece ante él…”

“Bajo aquella lluvia fina a la joven todo le parecía gris. De un gris ingrato, apagado y sin imaginación, el de las almas abandonadas y el de los sueños incumplidos.”

“Cuando dos cuerpos se desean, se reconocen enseguida. La pieles queman de pronto por el deseo de tocarse, todo lo que las separa se hace insoportable. El instante queda suspendido, incandescente, mágico y terrible a la vez. Por otra parte se quiere todo, inmediatamente, una rendición absoluta, de ahí esa violencia del beso que a veces se convierte en mordisco, porque es necesario a la vez poseer, estrechar, abrazar, empezando por la cara y los labios, naturalmente, primero la boca, siempre, para probar la piel del otro que se ha hecho irresistible, descubrir su sabor particular y único, el perfume de su carne, y en ese mismo momento surge la angustia, un tormento desordenado, cuando la exigencia resuena en lo más hondo de las venas…”

“Ese día había descubierto que se podía amar sin ser amado, y había adivinado que ésa es una herida que no se cierra nunca…”

“Fue ella quien avanzó hacia él y le sujeto la cara entre las manos. Sintió su aliento sobre su boca, y sus labios se rozaron. Ella apretó su cuerpo contra él, él la rodeó con los brazos, y esa angustia tan súbita como humillante se disipó. El mundo a su alrededor volvió a colocarse en un sitio, y todo estaba bien, y todo era justo.”

“A medida que la fiebre se apoderaba de ellos, que la fiebre se deslizaba por sus flancos, adivinaba confusamente que se estaban marcando para siempre, que cada gesto, cada beso, cada herida les unía de manera ineluctable, y como era demasiado tarde para echarse atrás se dejaban llevar, y en eso también había valentía, mientras su deseo se transformaba por una extraña alquimia en ternura, escucha y ardor…”

“Les había bastado con reencontrar la piel del otro, rozar el interior de una muñeca en la que las venas se entrelazaban, para comprender que esa atracción se levaba por delante sus miedos y sus orgullos, y que nada puede contener las exigencias de la pasión.”

“El amor adúltero es una historia de eclipse. Parcelaria. Se reduce a estallidos de cristal con asperezas cortantes. Siempre hay uno que espera al otro, con las manos vacías y el corazón en vilo, como en el andén desierto de una estación.”

“La vida no es esto. (…) La vida es esa llama que nos guía a cada uno. Es creer en algo que no es forzosamente tangible, que no se mide, pero que nos inspira y nos permite hacernos mejores de lo que somos. ¿De qué sirve una armadura si sólo contiene viento?”

“Porque comprendía al fin, (…), que no sirve de nada querer dominarlo todo, que las murallas que se levantan a costa de grandes esfuerzos pueden convertirse en tumbas, y que lo único que cuenta es el deseo y la esperanza, con todo lo que tienen de inaprensible y excitante”.

“Había sido demasiado joven para entender esas sutiles resonancias entre los diferentes amores que componen una vida, ardores tan breves y violentos como una tormenta de verano o infinitamente más profundos, reflejados hasta el infinito en los espejos de una misma alma”.

“De vez en cuando soltaba una risa espontánea, y su alegría era tan absoluta que resultaba imposible no compartirla”.

“Hay que amar de verdad para captar el momento en que el otro se escapa de ti. Hay que amar todavía más para guardar silencio”.

“Secretamente, siempre había sabido que volvería a él y había tenido la debilidad de creer que bastaba con dejar que el tiempo hiciera su trabajo. De todas las valentías, la de amar había sido la única que le había faltado”.

“Transportaba consigo, como un silencio, todas esas emociones que con anterioridad habían hecho de él un hombre feliz”.

“¿En qué se adivina la transformación de una amistad? ¿Un pulso más rápido, un temblor incontrolado, una mirada que ya no se contenta con rozar, sino que atraviesa para llegar hasta lo que cada uno considera más secreto?”


“Los encuentros dibujan el camino de una existencia, y esto es así duren unas horas, unos días o toda una vida” - Todos los sueños del mundo

“Tu más bella victoria es también tu mayor desafío, y es la de ser libre. Libre de contemplar el abismo hasta hundirte en él y libre de dejar que la vida triunfe”. - Todos los sueños del mundo

19 de gener del 2012

Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine - Albert Espinosa


Aquest és l'últim llibre que he llegit i haig de dir que m'esperava més d'ell, m'esperava molt més de la narració d'Albert Espinosa ja que no m'acabava de fer el pes la manera com explicava els fets. Tot i així la història de rere fons m'ha agradat molt i, també òbviament, hi ha hagut petits fragments que m'han agradat i que vull destacar.
Per a mi, el tema principal d'aquesta novel·la és el creixement personal i com una persona pot crèixer emocionalment i físicament gràcies als llaços d'amistat i d'amor que es creen amb els altres. Evidentment, també hi ha una història d'amor que segueix el fil conductor de la novel·la.

Algunes de les cites són:



"Podria semblar que cap dels trastos que residien allà dins era molt important, però jo sempre li deia que tot allò que acabava a la tauleta de nit havia superat el dia, t'havia acompanyat fins al llit, fins al son, fins a la teva nit i, per tant, era molt valuós."

"- Però el més important és que durant tres nits aturarem el món.
- Aturarem el món?
Va assentir.
Em va tocar l'espatlla de nou, i en aquesta ocasió em va acariciar els cabells amb suavitat.
- Mai has aturat el món?
- Què és aturar el món?
- Aturar el món és decidir conscientment que sortiràs d'ell per millorar tu i millorar-lo. Per poder moure't i moure'l millor. En aquest temps has d'intentar que res ni ningú et causi problemes. Alimentar-te de bona literatura, de bon cinema i, sobretot, de la conversa d'una única persona que t'inspiri en aquest món."

"Després, la vida m'ha recordat en moltes ocasions que sempre hi ha un esglaó inferior a l'inferior i també un de superior al superior"

"Mai vaig arribar a parlar amb ella. Mai... Vaig mirar-la centenars de vegades de prop i la vaig observar milers de cops de de lluny."

"- Però, de nit, tot canvia. De matinada, fixa't en els edificis alts i veuràs que hi ha pocs llums encesos, molt pocs. Gairebé tothom dorm, tan sols n'hi ha uns quants que estan desperts... I són aquests els que cerquen i els que troben. A altes hores de la matinada, quan tothom dorm, ells estan estimant, o gaudint de converses intenses... I aquests sentiments i aquestes paraules canviaran la seva vida. Jove Dani, sempre has de posar més nits que dies a la teva vida..."

"Era tan sols un desig llançat contra un vent menorquí..."

"El que ens agrada no és el nostre camí, com tampoc ho és allò que no ens agrada. De vegades, el nostre rumb pot estar en allò que ens provoca indiferència, en allò que no ens apassiona o en allò que avorrim."