Una terra solitària - Bel Olid

El llibre que presento avui Una terra solitària de l'escriptora Bel Olid és una novel·la que alguns han valorat com una combinació que conté ruptura i tradició i que fa un retrat de la immigració andalusa.

És un llibre que m'ha agradat molt degut al registre que utilitza l'escriptora i a la manera com va donant forma a aquestres tres vides lligades entre les protagonistes.

Algunes frases que m'han agradat són:

"Quan fem l'amor però vull follar. Quan dic si us plau però vull cridar. Quan no dic res però de tant mossegar-me la llengua em sembla que em sagnarà. Quan se m'eriça la pell perquè recordo els moments en què he estat jo, jo de veritat, sense voler ser ningú més. La major part del temps em miro al mirall i no em reconec."

"Jo sóc la gran, jo hauria de saber on anem, jo hauria de mirar-te als ulls i dir-te que ho tinc tot controlat. Però com podria, si totes dues sabem que anirem fins allà on tu vulguis arribar?"

"Ara mateix, mirant-te de reüll amb el mar al fons, portant-te cap a la sorpresa que fa setmanes que t'estic preparant, trobo que som la viva imatge de la felicitat. Aquesta mitja hora de camí és, per mi, l'eternitat més eterna, el moment en què m'agradaria resumir la meva vida. El que m'enduria a una illa deserta o el que demanaria als reis si no fes tants anys que vaig descobrir que són els pares."

"Tanco el diari, vinc a fer-te un petó, arrenco fulles seques, cantussejo jo també, al teu costat. I penso que cada dia hi ha més moments en què em sembla que torno a ser jo."

"En Ricard em demanaria si t'estimo de veritat, si de veritat en tinc prou. La Júlia em recomanaria que em busqués un amant. I tu, que potser notes tot això que penso, et gires cap a mi, em somrius un moment i poses el cap a la meva falda per continuar mirant la pel·lícula una mica més a prop. I esborres tots els dubtes; ara mateix, no voldria ser en cap altre lloc."

"En Ricard em diu que vigili, la Júlia m'avisa que voldrà tots els detalls de com continua la història..."

"Un moment penso si no seria millor llevar-me, obrir la porta de l'estudi, asseure'm a la teva falda, parlar-ne, cridar-te, plorar. Però jo sóc forta i no faig aquestes coses."

"En els últims tres anys ha arribat a estimar-se aquesta terra, s'ha acostumat a fer escudella i carn d'olla, ha après a defensar-se en català. Però d'alguna manera, molt al fons de l'ànima, li sap greu saber que els seus fills són xarnegos, que no seran mai catalans de veritat. I que a la seva terra no els espera res, ni hi sabrien encaixar del tot, tampoc. Són fills de la postguerra, fills de la gana, fills desarrelats."

"Una de les coses més importants que vaig aprendre en aquella època és que l'amor no és un bé escàs, i el desig encara menys, però el temps sí."

"Tu també vols veure aquest racó de món que va ser dels meus besavis i ara és meu, la terra en què arrelen els records que no tinc i que m'invento per donar sentit al que no sé si va ser."

"La felicitat, segurament, és un vespre d'estiu amb brisa suau, remor de mar, tu ballant per la cuina abans que et pesqui per besar-te i t'embruti els cabells de farina."

Noches blancas de París i Todos los sueños del mundo - Theresa Révay

Noches blancas de París i Todo los sueños del mundo són els dos llibres que formen la saga de Theresa Révay amb temàtica històrica/romàntica.

Vaig llegir-los ja fa un temps però el record que en tinc, encara és molt bonic. El primer, parla sobretot d'una història d'amor apassionada marcada per una Europa al abisme del totalitarisme durant els anys 20 fins als 50. El segon, transcòrrer durant la Segona Guerra Mundial i serà la continuació de la vida dels personatges.

Algunes cites que en destaco són:

“Siempre había concedido importancia a las primeras impresiones. Se dice de ellas que no engañan, y como era alguien instintivo le gustaba creer en el ardor de la primera mirada, cuando todavía permanece desprovista de cualquier artificio o cálculo, marcada por la curiosidad y a veces por la inquietud, ese instante en que la mirada del tímido se parece a la del aventurero y se apropia de la persona o del paisaje que se ofrece ante él…”

“Bajo aquella lluvia fina a la joven todo le parecía gris. De un gris ingrato, apagado y sin imaginación, el de las almas abandonadas y el de los sueños incumplidos.”

“Cuando dos cuerpos se desean, se reconocen enseguida. La pieles queman de pronto por el deseo de tocarse, todo lo que las separa se hace insoportable. El instante queda suspendido, incandescente, mágico y terrible a la vez. Por otra parte se quiere todo, inmediatamente, una rendición absoluta, de ahí esa violencia del beso que a veces se convierte en mordisco, porque es necesario a la vez poseer, estrechar, abrazar, empezando por la cara y los labios, naturalmente, primero la boca, siempre, para probar la piel del otro que se ha hecho irresistible, descubrir su sabor particular y único, el perfume de su carne, y en ese mismo momento surge la angustia, un tormento desordenado, cuando la exigencia resuena en lo más hondo de las venas…”

“Ese día había descubierto que se podía amar sin ser amado, y había adivinado que ésa es una herida que no se cierra nunca…”

“Fue ella quien avanzó hacia él y le sujeto la cara entre las manos. Sintió su aliento sobre su boca, y sus labios se rozaron. Ella apretó su cuerpo contra él, él la rodeó con los brazos, y esa angustia tan súbita como humillante se disipó. El mundo a su alrededor volvió a colocarse en un sitio, y todo estaba bien, y todo era justo.”

“A medida que la fiebre se apoderaba de ellos, que la fiebre se deslizaba por sus flancos, adivinaba confusamente que se estaban marcando para siempre, que cada gesto, cada beso, cada herida les unía de manera ineluctable, y como era demasiado tarde para echarse atrás se dejaban llevar, y en eso también había valentía, mientras su deseo se transformaba por una extraña alquimia en ternura, escucha y ardor…”

“Les había bastado con reencontrar la piel del otro, rozar el interior de una muñeca en la que las venas se entrelazaban, para comprender que esa atracción se levaba por delante sus miedos y sus orgullos, y que nada puede contener las exigencias de la pasión.”

“El amor adúltero es una historia de eclipse. Parcelaria. Se reduce a estallidos de cristal con asperezas cortantes. Siempre hay uno que espera al otro, con las manos vacías y el corazón en vilo, como en el andén desierto de una estación.”

“La vida no es esto. (…) La vida es esa llama que nos guía a cada uno. Es creer en algo que no es forzosamente tangible, que no se mide, pero que nos inspira y nos permite hacernos mejores de lo que somos. ¿De qué sirve una armadura si sólo contiene viento?”

“Porque comprendía al fin, (…), que no sirve de nada querer dominarlo todo, que las murallas que se levantan a costa de grandes esfuerzos pueden convertirse en tumbas, y que lo único que cuenta es el deseo y la esperanza, con todo lo que tienen de inaprensible y excitante”.

“Había sido demasiado joven para entender esas sutiles resonancias entre los diferentes amores que componen una vida, ardores tan breves y violentos como una tormenta de verano o infinitamente más profundos, reflejados hasta el infinito en los espejos de una misma alma”.

“De vez en cuando soltaba una risa espontánea, y su alegría era tan absoluta que resultaba imposible no compartirla”.

“Hay que amar de verdad para captar el momento en que el otro se escapa de ti. Hay que amar todavía más para guardar silencio”.

“Secretamente, siempre había sabido que volvería a él y había tenido la debilidad de creer que bastaba con dejar que el tiempo hiciera su trabajo. De todas las valentías, la de amar había sido la única que le había faltado”.

“Transportaba consigo, como un silencio, todas esas emociones que con anterioridad habían hecho de él un hombre feliz”.

“¿En qué se adivina la transformación de una amistad? ¿Un pulso más rápido, un temblor incontrolado, una mirada que ya no se contenta con rozar, sino que atraviesa para llegar hasta lo que cada uno considera más secreto?”

“Los encuentros dibujan el camino de una existencia, y esto es así duren unas horas, unos días o toda una vida” - Todos los sueños del mundo

“Tu más bella victoria es también tu mayor desafío, y es la de ser libre. Libre de contemplar el abismo hasta hundirte en él y libre de dejar que la vida triunfe”. - Todos los sueños del mundo

Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine - Albert Espinosa

Aquest és l'últim llibre que he llegit i haig de dir que m'esperava més d'ell, m'esperava molt més de la narració d'Albert Espinosa ja que no m'acabava de fer el pes la manera com explicava els fets. Tot i així la història de rere fons m'ha agradat molt i, també òbviament, hi ha hagut petits fragments que m'han agradat i que vull destacar.
Per a mi, el tema principal d'aquesta novel·la és el creixement personal i com una persona pot crèixer emocionalment i físicament gràcies als llaços d'amistat i d'amor que es creen amb els altres. Evidentment, també hi ha una història d'amor que segueix el fil conductor de la novel·la.

Algunes de les cites són:



"Podria semblar que cap dels trastos que residien allà dins era molt important, però jo sempre li deia que tot allò que acabava a la tauleta de nit havia superat el dia, t'havia acompanyat fins al llit, fins al son, fins a la teva nit i, per tant, era molt valuós."

"- Però el més important és que durant tres nits aturarem el món.
- Aturarem el món?
Va assentir.
Em va tocar l'espatlla de nou, i en aquesta ocasió em va acariciar els cabells amb suavitat.
- Mai has aturat el món?
- Què és aturar el món?
- Aturar el món és decidir conscientment que sortiràs d'ell per millorar tu i millorar-lo. Per poder moure't i moure'l millor. En aquest temps has d'intentar que res ni ningú et causi problemes. Alimentar-te de bona literatura, de bon cinema i, sobretot, de la conversa d'una única persona que t'inspiri en aquest món."

"Després, la vida m'ha recordat en moltes ocasions que sempre hi ha un esglaó inferior a l'inferior i també un de superior al superior"

"Mai vaig arribar a parlar amb ella. Mai... Vaig mirar-la centenars de vegades de prop i la vaig observar milers de cops de de lluny."

"- Però, de nit, tot canvia. De matinada, fixa't en els edificis alts i veuràs que hi ha pocs llums encesos, molt pocs. Gairebé tothom dorm, tan sols n'hi ha uns quants que estan desperts... I són aquests els que cerquen i els que troben. A altes hores de la matinada, quan tothom dorm, ells estan estimant, o gaudint de converses intenses... I aquests sentiments i aquestes paraules canviaran la seva vida. Jove Dani, sempre has de posar més nits que dies a la teva vida..."

"Era tan sols un desig llançat contra un vent menorquí..."

"El que ens agrada no és el nostre camí, com tampoc ho és allò que no ens agrada. De vegades, el nostre rumb pot estar en allò que ens provoca indiferència, en allò que no ens apassiona o en allò que avorrim."

La Sang dels Innocents - Julia Navarro

Aquest és un llibre que vaig llegir ja fa uns anys i que, tant ara com abans, em va fascinar. El seu tema principal són els fanatismes religiosos i com aquests han estat presents sempre al llarg de la història. La novel·la transcòrrer en tres èpoques diferenciades: els càtars del s.XII, l'època franquista i, l'actualitat, l'extremisme islàmic. Aquestes tres èpoques es relacionaran sobretot al voltant d'un tema: la intol·lerància al llarg dels segles i en com es vessa, sempre, la sang dels innocents.
D'aquest llibre he extret les següents cites de l'autora que m'han fet reflexionar moltíssim.





"-Però no creuen en nostre Senyor - va protestar el frare.
- Sí, sí que hi creuen, però d'una manera diferent. Odien la creu perquè és el símbol del sofriment, diuen que Jesús no pertany al món visible, creuen que hi ha un Déu bo i un altre dolent. De quina altra manera s'explicaria tanta inquitat i sofriment? Com explicar que si Déu ho ha creat tot, hagi fet el mal o almenys? Què té a veure Déu amb la mort de tants innocents? El dimoni existeix i té un poder immens; nosaltres anomenem el Mal d'una manera, ells d'una altra. Les diferències no són tan grans."


"-Vostè no és occità - va recalcar l'advocat.
- Bé, potser sí que ho sóc una mica. El meu pare és de Perpinyà i la meva mare de Tolosa, de manera que alguna cosa tinc a veure amb aquesta terra, tot i que, si volen que els hi digui la veritat, tant me fa d'on sóc o d'on són els altres. M'importa on estic bé i amb qui estic; m'importa la dignitat humana, la justícia i la pau. On es neix, això és una cosa que no s'escull.
- Nega les arrels? - va preguntar el comte Von Trotta.
- No tinc necessitat de reafirmar-m'hi. El que importa és el que podem arribar a ser com a persones, tan se val on hem nascut. Néixer en un lloc pot determinar el món de les emocions íntimes, els gustos, les olors, la música, el paisatge... Però ni vull ni permeto que res de tot això em determini com a persona."


"Cada home ha de poder resar al Déu que vulgui, sense que això tingui a veure amb el seu patriotisme o el seu lloc de naixament."


"Va sentir fàstic. Quant fanatisme! Quanta sang vessada en nom de Déu! Va pensar que Déu no podia perdonar els qui utilitzaven el seu nom per torturar i assassinar altres éssers humans. Era impossible que fos així, tant se li'n donava, a Ell, com li resessin, com el sentissin!"


"-Déu? No crec en Déu, papa, no crec en Déu perquè li vaig demanar que em tornés la meva mare i no ho va fer. Si existís no hauria permès que morissin sis milions d'innocents a les cambres de gas. Creus que no li van resar demanant-li compassió i pietat? On era? No ha volgut evitar la mort dels innocents? No ha pogut? Per què va permetre que matessin la meva mare?
- Fill, no culpis a Déu del que ha fet Hitler.
- Si Déu existeix, ha permès una matança. Em vau donar una educació laica; no em parlis de Déu, ara. Lluitaré perquè mai més ningú pugui matar jueus impunement. Lluitaré perquè els jueus tinguin una llar, perquè no ens persegueixin més. No he comptat amb Ell quan el necessitava i Ell ha deixat de comptar per a mi, què més ens pot fer?"


"Sempre va servir al mateix Déu, ja que només n'hi ha un, es digui com es digui, se li resi com se li resi, se'l percebi com se'l percebi."


"- No admeto la intolerància de l'Església quan vol imposar a sang i foc les seves creences, incapaç de respectar les del proïsme, com si fos la guardiana de la veritat. Abans que l'Esgésia existís, hi havia altres religions, de manera que, per què hauria de tenir l'Església catòlica el monopoli de la veritat? -va exclamar Raymond.
- Té la veritat revelada per Déu -va respondre Ignacio "..."
- La veritat revelada? Això és un conte d'infants... Quants concilis s'han hagut de celebrar perquè es posessin d'acord en allò que els catòlics han de creure? No hi ha cap veritat revelada, sinó una poderosa màquina de poder dirigida a dominar els incauts.
- I vostè en què creu? -li va preguntar Ignacio
- Jo? En la raó i en el dret dels habitants d'aquesta terra a creure en qui vulguin."


"Al llarg de la história s'ha vessat molta sang perquè hi ha homes que es pensen que són déus i no els importa sembrar de mort el món, perquè per a ells els altres homes només són carn amb forma, però sense veu, sense ànima. No els veuen, no els noten, no els fa res que morin sempre que això serveixi als seus interessos. També s'ha vessat molta sang en nom de Déu. Quina contradicció! Què deu pensar Déu d'aquests homes que han utilitzat i utilitzen el seu nom per matar? No creu que l'Esgésia hauria de reflexionar-hi? I fer alguna cosa, sí; per què no comença vostè? Fra Julià clamava perquè algun dia algú vengés la sang dels innocents, però em sembla que és més útil que no es continuï vessant. La venjança no serveix de res als morts..."


"- El meu honor, com dius tu, és meu, i per tant és intransferible. Els fills no paguen pels errors dels pares, ni els pares pels dels fills. En dret, cada individu és l'únic responsable dels seus actes. Pel que fa a l'obediència..., em sap greu decebre't, però no t'haig d'obeïr ni a tu ni a ningú. Respecto el nostre pare, respecto la seva manera de viure, la seva cultura, les seves tradicions, però això no implica que les hagi d'assumir com a meves en la seva totalitat."


"- No, no ho entenc. No entenc el fanatisme. No entenc per què no podem viure junts musulmans i cristians. No entenc per què els éssers humans ens entastem a convertir la diferència en un abisme infranquejable. No ho entenc perquè no crec que Al·là sigui diferent del Déu cristià o del Déu jueu..."


"Només existim els homes i tots som iguals. Tan se val on haguem nascut o a on visquem. Som homes amb totes les misèries i les grandeses que es troben en l'ésser humà. Quan perds la teva mare, el dolor és el mateix tan si has nascut aquí com a la Xina. Quan algú t'humilia, el dolor de la humiliació se't clava a l'ànima , tan si ets basc com escocès. Si no guanyes prou per mantenir la teva família, la desesperació és la mateixa aquí o a Sebastpol.
He après que la terra no és res sense els homes, que el que importa són els éssers humans..."


"- I qui t'ha dit que haguem de castigar ningú? Per què no som capaços de viure en pau els uns amb els altres? La Terra és de tots, hi ha lloc per a tots. Deixem que cadascú resi a Déu com li hagin ensenyat de petit."


"- No és que em sigui igual, és que vivim en un món que és així, i crec que ens hem anat immunitzant davant dels actes horrorosos. Som capaços de veure els informatius mentre mengem, no ens afecten per res en la nostra vida quotidiana. Quantes vegades no has vist les imatges d'un atemptat amb una colla de morts i després has continuat fent el que tenies previst?"

El primer pas

El títol del bloc fa referència, en primer lloc, a una cançó dels Pets que m'omple de vitalitat i de fer coses noves. En segon lloc, considero que tots els bocins que aniré dipositant aquí consitueixen una part de mi i és per això que el recull de tots és un reflex meu.

L'objectiu principal del blog és fer un petit recull de totes aquelles cites que em criden l'atenció quan llegeixo un llibre. Algunes cites seran alegres, d'altres més tristes o n'hi haurà algunes que potser semblaran estranyes, però al cap i a la fi, totes tindran quelcom que em reflecteixen o que m'evoquen experiències viscudes o que viuré.

Un altre objectiu és guardar i organitzar una sèrie de texts sense cap fil conductor, simplement una corrent de pensaments transcrits en una petita història o episodi.

Gràcies!
Aquí us deixo l'enllaç de la cançó dels Pets: Bocins de tu. http://youtu.be/55n5Fa9P7fc