2 de febrer de 2012

Una terra solitària - Bel Olid


El llibre que presento avui Una terra solitària de l'escriptora Bel Olid és una novel·la que alguns han valorat com una combinació que conté ruptura i tradició i que fa un retrat de la immigració andalusa.
És un llibre que m'ha agradat molt degut al registre que utilitza l'escriptora i a la manera com va donant forma a aquestres tres vides lligades entre les protagonistes.

Algunes frases que m'han agradat són:

"Quan fem l'amor però vull follar. Quan dic si us plau però vull cridar. Quan no dic res però de tant mossegar-me la llengua em sembla que em sagnarà. Quan se m'eriça la pell perquè recordo els moments en què he estat jo, jo de veritat, sense voler ser ningú més. La major part del temps em miro al mirall i no em reconec."

"Jo sóc la gran, jo hauria de saber on anem, jo hauria de mirar-te als ulls i dir-te que ho tinc tot controlat. Però com podria, si totes dues sabem que anirem fins allà on tu vulguis arribar?"

"Ara mateix, mirant-te de reüll amb el mar al fons, portant-te cap a la sorpresa que fa setmanes que t'estic preparant, trobo que som la viva imatge de la felicitat. Aquesta mitja hora de camí és, per mi, l'eternitat més eterna, el moment en què m'agradaria resumir la meva vida. El que m'enduria a una illa deserta o el que demanaria als reis si no fes tants anys que vaig descobrir que són els pares."

"Tanco el diari, vinc a fer-te un petó, arrenco fulles seques, cantussejo jo també, al teu costat. I penso que cada dia hi ha més moments en què em sembla que torno a ser jo."

"En Ricard em demanaria si t'estimo de veritat, si de veritat en tinc prou. La Júlia em recomanaria que em busqués un amant. I tu, que potser notes tot això que penso, et gires cap a mi, em somrius un moment i poses el cap a la meva falda per continuar mirant la pel·lícula una mica més a prop. I esborres tots els dubtes; ara mateix, no voldria ser en cap altre lloc."

"En Ricard em diu que vigili, la Júlia m'avisa que voldrà tots els detalls de com continua la història..."

"Un moment penso si no seria millor llevar-me, obrir la porta de l'estudi, asseure'm a la teva falda, parlar-ne, cridar-te, plorar. Però jo sóc forta i no faig aquestes coses."

"En els últims tres anys ha arribat a estimar-se aquesta terra, s'ha acostumat a fer escudella i carn d'olla, ha après a defensar-se en català. Però d'alguna manera, molt al fons de l'ànima, li sap greu saber que els seus fills són xarnegos, que no seran mai catalans de veritat. I que a la seva terra no els espera res, ni hi sabrien encaixar del tot, tampoc. Són fills de la postguerra, fills de la gana, fills desarrelats."

"Una de les coses més importants que vaig aprendre en aquella època és que l'amor no és un bé escàs, i el desig encara menys, però el temps sí."

"Tu també vols veure aquest racó de món que va ser dels meus besavis i ara és meu, la terra en què arrelen els records que no tinc i que m'invento per donar sentit al que no sé si va ser."

"La felicitat, segurament, és un vespre d'estiu amb brisa suau, remor de mar, tu ballant per la cuina abans que et pesqui per besar-te i t'embruti els cabells de farina."